Font: Lina Botero – FiLBo
“Que Nacions Unides hagi situat el temps com una prioritat pot ser la llavor de polítiques públiques més humanes, que integrin salut, educació, urbanisme i treball des d’una mirada temporal”
Diego Golombek és doctor en Ciències Biològiques per la Universitat de Buenos Aires i divulgador científic argentí, especialista en cronobiologia. Actualment, és professor titular de la Universitat de Sant Andrés, on dirigeix el Laboratori Interdisciplinari del Temps, i de la Universitat Nacional de Quilmes, on dirigeix el Laboratori de Cronobiologia. També és investigador superior del Consell Nacional de Recerques Científiques i Tècniques (CONICET) i forma part del Laboratori d’Experts Internacional de la Time Use Initiative (TUI) com a assessor en la implementació de polítiques de temps a nivell regional.
1. Què és, per a tu, el dret al temps?
El dret al temps és, abans de res, el dret a existir de manera plena. No sols a estar, sinó a ser, sense la constant tirania del rellotge aliè. És poder triar quan despertar, quan descansar, quan jugar o treballar, quan cuidar i ser cuidat (per descomptat, tot això dins dels límits que imposen obligacions laborals i escolars). En un món cada vegada més accelerat i colonitzat per la immediatesa, el dret al temps és una forma de resistència: de marcar amb les nostres pròpies petjades el compàs de la vida.
Aquest dret no és abstracte ni filosòfic: és profundament biològic i social. Els nostres cossos tenen un temps propi —els ritmes circadiaris— que moltes vegades xoquen amb els horaris imposats per la cultura, l’economia o la tecnologia (i això es pot mesurar amb el concepte de “jet-lag social”). Defensar el dret al temps és reconciliar aquests rellotges interns amb les agendes col·lectives, perquè la vida sigui més saludable i més justa.
2. Com a cronobioleg, investigues el concepte de “ciutat circadiària”. Quines estratègies podrien implementar les ciutats per a coordinar millor els ritmes socials i biològics dels seus habitants? Quins beneficis concrets podria aportar a la població?
Una ciutat circadiària és aquella que no imposa el seu ritme, sinó que acompanya i complementa el temps biològic. En altres paraules, escolta el tic-tac dels cossos dels qui l’habiten. Per a aconseguir-ho, hi ha estratègies tan simples com revolucionàries: horaris escolars adaptats als ritmes de somni de nenes, nens i adolescents; jornades laborals flexibles que respectin cronotips; il·luminació pública que no danyi el somni nocturn; espais verds que convidin el cos a moure’s i sincronitzar-se amb la llum solar. També té en consideració la (aparentment) simple pregunta de “quina hora és”, que pot respondre’s amb el sol, amb el rellotge polsera o amb el fus horari de cada localitat – idealment, els tres horaris haurien de coincidir. La ciutat circadiària no és ciència-ficció: és una manera de pensar l’urbanisme des de la biologia i el benestar.
Els beneficis són tan concrets com mesurables: millor somni, menys malalties cròniques, més productivitat sostenible, menys estrès, i —una cosa potser menys tangible però més necessari— més felicitat quotidiana. Perquè quan els ritmes socials harmonitzen amb els biològics, tot flueix millor. Dormim millor, mengem millor, rendim més… però sobretot, vivim millor.
3. Recentment, has participat en la Conferència Mundial d’Innovació de Nacions Unides a Istanbul, en la qual, per primera vegada, el temps ha estat reconegut com un tema transversal, al costat del benestar, la cura i la felicitat. Per què consideres que el temps ha adquirit aquest protagonisme en l’agenda global i quina rellevància té aquest reconeixement per al futur de les societats?
El temps ha deixat de ser només una unitat de mesura per a convertir-se en una unitat de sentit. I les societats comencen a entendre-ho. En un escenari global marcat per crisis múltiples —climàtica, sanitària, econòmica, emocional—, la forma en què usem, perdem o compartim el temps s’ha revelat com un eix transversal del benestar. Ja no aconsegueix amb viure més: volem viure millor, i això implica tenir temps per al que importa. El reconeixement del temps en l’agenda global és un símptoma de maduresa social.
Que el PNUD declari el temps com una prioritat significa reconèixer que no som només consumidors o productors: som éssers rítmics, necessitats de pauses, de vincles, de cures. Aquest canvi de paradigma pot ser la llavor de polítiques públiques més humanes, que integrin salut, educació, urbanisme i treball des d’una mirada temporal. D’alguna manera, el temps és el recurs més democràtic i més fràgil que tenim.
4. Quin consell donaries a una persona que vulgui tenir uns usos del temps més saludables?
El primer: escolta el teu cos. Sona simple, però no ho fem gairebé mai. Ens despertem amb alarmes en comptes d’amb llum natural, mengem amb presses i dormim malament. Els teus ritmes interns —com el somni, la vigília, la gana o l’atenció— no són capritxos o luxes, són senyals necessaris per a la salut. Si aconsegueixes reconèixer quan estàs més alerta, quan necessites descansar, quan tens ganes de menjar o de companyia, ja tens mig camí fet cap a un ús del temps més sa.
I el segon: defensa els teus moments. Així com defensem drets laborals, hauríem de defensar el dret a una migdiada, a una conversa sense mirar el rellotge, a un passeig sense GPS. Organitzar el temps no és omplir-lo d’activitats, sinó trobar-li la seva música, la seva respiració. I això és una cosa profundament personal, però també col·lectiva: necessitem una cultura del temps més humana, que permeti que viure no sigui una carrera, sinó un procés.
5. Mirant cap al futur, com serà la relació entre temps i societat en 2050?
M’agrada imaginar que el 2050 haurem après a conviure millor amb el temps, un temps que no serà sinònim d’urgència, sinó de qualitat. Espero també que les tecnologies no estiguin per a robar-nos atenció, sinó per a donar-nos temps: per a automatitzar el que no importa i multiplicar el que sí. Imagino polítiques públiques que promoguin horaris saludables, ciutats que respectin el somni, escoles que entenguin els ritmes de l’aprenentatge. Un futur on el temps no sigui un luxe, sinó un dret universal.
Però també sé que això no succeirà sol. Cal voluntat política, evidència científica i, sobretot, una ciutadania que reclami una altra relació amb el temps. Perquè el futur no es prediu, es construeix. I si el construïm amb els ulls posats en els ritmes del cos i del planeta, el 2050 podríem viure en societats més sostenibles, equitatives i humanes, en les quals el temps ja no sigui l’enemic, sinó el nostre aliat.
6. Temps és… (defineix-ho en màxim 5 paraules):
1) Ritme, transcórrer, pausa, dret, vida.
2) La definició Lennon: el temps és el que ens passa mentre estem ocupats fent altres coses.
3) I si em permeteu escapar-me de les 5 paraules, em declaro agustinià “si m’ho pregunten, no ho sé…”.
